Candy. Galeria Espais (1998)

Galeria Espais. Girona, 1998.

Tout ce qui est simple nous dépasse
Albert CAMUS

PECES DE PUZZLE, VIRUS I ALTRES INFLEXIONS/David G.Torres
En certa ocasió Lluís Alabern em va explicar una història inventada, un conte sobre un possible artista i una possible obra. El conte s’inicia cridant la nostra atenció sobre la infinitat de peces de puzzle perdudes que hi ha pel món. Tots alguna vegada hem trobat una peça de puzzle, llençada en el carrer, sota d’una taula, en remoure en un calaix, en un trasllat o al fons d’un armari darrera de trastos oblidats. Aquest suposat artista es preguntava d’on han sortit totes aquestes peces, a quin puzzle pertanyen, com poden haver-hi tantes perdudes pel món, hi ha tants paisatges, figures i vides als quals els manca una peça o tal vegada tots pertanyen a un mateix puzzle, de tal manera que, recuperades totes les peces disperses per la faç de la terra, podríem recompondre’l. Trobar peces de puzzle perdudes i recuperar aquelles que qualsevol pogués trobar podria ser una tasca mitjançant la qual exorcitzar el desordre, una espècie de reordenament del món. Arribat a un cert punt a l’artista imaginari se li presentava un problema, i és que no hi ha tantes peces perdudes i no tots els dies en trobem alguna. Potser la impaciència o les ganes per resoldre aquesta estranya obra feta de peces de puzzle perdudes provoquen que no es conformi amb trobar-les sinó que comença a robar-les. Ara ja no exorcitzarà el desordre sinó que ell mateix el provocarà.

Evidentment, aquest conte (que de per si mateix ja és una obra) no té res d’innocent. És sens dubte un retrat molt ajustat de l’activitat de l’artista, del tipus d’inflexions que pot provocar una obra d’art; o, en tot cas, una autoexigència de Lluís Alabern respecte a la seva pròpia actitud com artista; o podria ser una visió distanciada, un autoretrat idíl·lic. Autoretrat de l’estranya relació que té l’artista amb el món, d’un tipus d’observació en profunditat, en la quotidianitat, que busca alguna forma d’ordre entorn al subjecte; perquè és el subjecte qui intenta trobar per a si mateix algun tipus d’ordre en la complexitat del món. Però, alhora, introdueix des de parcel·les laterals, fragmentàries, subtils i imperceptibles, punts de desordre, de caos, d’irremeiable suspensió en els quals tot canvia.

Olors dolces i embafadores que sorgeixen del laberint del propi “jo”, mirades franques i directes, empremtes digitals en trossos de cera i xocolata podrien ser dolços enverinats. És a dir, podrien contenir el mateix potencial víric que una simple peça de puzzle robada. Provablement ja no és el moment per realitzar grans obres que busquin una rotunditat denunciativa, perquè no queda lloc per a la innocència, perquè el paradís que ens podia prometre l’art no existeix i si s’ha aconseguit s’assembla massa a l’infern. Però, també seria una solució massa fàcil caure en la desídia. Tal vegada del que ens parla el conte de Lluís Alabern i del que ens parlen les seves obres és d’una opció no menys contundent, però més íntima, més prudent, mesurada i a llarg termini: la d’una obra que vol ser com un virus, volàtil i inestable, que imperceptiblement intervé en un organisme superior, remuntant cadenes d’informació. No podria ser d’una altra manera, el robatori d’una simple peça provoca una inflexió que desestabilitza.

I no podria ser d’una altra manera perquè el treball de Lluís Alabern parteix del dubte i la perplexitat. Ambdues no poden exigir-se a si mateixes ser denunciatives, només poden esperar lleugeres desestabilitzacions. Si ja no és possible oferir cap tipus de rotunditat és perquè el subjecte es troba en una situació de perplexitat, de pèrdua del nord. Lluís Alabern ha convertit aquest dubte en el punt fort de la seva obra: perplexitat enfront el propi fet de ser artista, rodant per una sala d’exposicions; perplexitat enfront a l’exterior que s’observa amb cara atònita i en el qual es marquen les empremtes; perplexitat enfront el propi “jo” complex i laberíntic; perplexitat enfront al fet genèric de ser home heterosexual i la paternitat. Per això l’obra només pot ser escèptica, insegura, dubitativa i fragmentària. O, potser, un bon apel·latiu seria dir que es tracta d’una obra tova. Tova no per apocada o tonta, sinó com a qualitat, igual que ho és el dolç. Tou referit a mal·leabilitat, a quelcom fet a escala humana però que no es deixa agafar per complet, que en la seva simplicitat, lleugeresa, proximitat i calor no s’aprenen amb facilitat.

El tou també com una forma d’assumir la condició processual de l’obra d’art, per la seva impossibilitat de trobar una formulació definitiva i per trobar en el símil del virus una via de continuïtat per al procés creatiu. Les obres de Lluís Alabern poden explotar aspectes mínims i puntuals, poden semblar passatgeres o anecdòtiques, tanmateix des d’aquí sorgeix una veritable condició hermètica. L’hermètic no apareix com un jeroglífic difícil de solucionar, sinó com una qualitat que des del mínim i puntual és capaç d’obrir-se envers altres camps, d’afectar el tot des del particular, que l’obra sigui simplement una baula que provoquí una metàstasi de sentit.

El repte de Lluís Alabern és haver pres el risc d’assumir radicalment la perplexitat i la complexitat com a tret característic de l’home finisecular, sense buscar nous i falsos refugis; i haver assumit que davant tal situació a l’obra d’art només li queda el desig de provocar lleugeres modificacions momentànies en alguns espectadors. Possiblement la seva obra el que fa és establir nous paràmetres per al joc en què les acostumades recurrències a la contundència i l’efectivitat no tenen cabuda. I potser, la seva obra malgrat ser en aparença eminentment conceptual anhela una resposta emocional, és clar que imperceptible, en un virus que entra surant en una olor embafadora, en una inflexió provocada per una mirada perduda o en una peça de puzzle robada embolicada en dolça xocolata. Potser, el paper de l’artista i de l’art no es tant donar sentit al món com prendre-li.

(Text catàleg Galeria Espais)